Fra Garí          ADAPTACIÓ DE LA LLEGENDA PER FOC SENGLAR - DIABLES DEL BRUC

Vers l'any 859, essent comte de Barcelona Guifré el Pilós, vivia a la muntanya de Montserrat un anacoreta anomenat Joan Garí, home que tenia fama de sant i que es dedicava a l'oració. S'alimentava només de fruits del bosc i d'aigua clara.
Vivia en una cova a sol ixent, en un paratge espadat. Aquesta cova, situada molt per damunt del camí que mena a l'ermita de Sant Miquel, encara es conserva i el visitant la pot reconèixer perquè hi és assenyalada.
Cada dia, en clarejar, fra Garì pujava als cims més elevats de la muntanya per resar. Quan tornava a la seva cova, la campana de la llunyana ermita de Sant Iscle tocava sola per anunciar l'oració del nostre anacoreta. També cada any fra Garí anava a Roma a visitar el Papa. Una hora abans d'arribar-hi, totes les campanes vogaven soles; així, el Papa sabia que l'asceta de Montserrat s'hi acostava i sortia a rebre'l en processó fins a l'entrada de Roma.
Al cap de set anys que feia vida santa, el dimoni es proposà arruïnar la vida d'un home tan virtuós utilitzant totes les temptacions que tenia a mà. Un matí, fra Garí ascendí a Sant Jeroni, el cim més alt de Montserrat, amb el desig de trobar-se més a prop del cel. Tanmateix, aquell dia el dimoni aconseguí temptar-lo i en un breu moment, en comptes de mirar cap amunt, al cel, fra Garì baixà la seva mirada cap a la terra. Des d'una alçària tant prominent, romangué embadalit un llarg instant i es descuidà de Déu. Quan descendí d'aquell cimal, després d'haver resat menys del que era costum, la campana de Sant Iscle oferí un repico trist. El dimoni se sentí cofoi, car havia descobert que fra Garí tenia també debilitats humanes.
A través de l'anomenat “Pou del Diable”, de dins de les coves de Salnitre, al peu de la muntanya, sortí Lucifer vestit com un ermità vell i d'aspecte venerable. Escollí una cova que hi ha al fons del pla del monestir, damunt del greny conegut per “Roca del Diable”, a les envistes de l'ermita de Sant Dimes. Allí esperà el moment oportú per tal de trobar-se amb fra Garí.
A la tarda del dia següent, el diable el va veure venint de Sant Jeroni. Fingint que resava, li va sortir al pas. Fra Garí es va sorprendre en veure'l i li preguntà des de quan vivia a Montserrat. El fals ermità li explicà que feia trenta anys que feia penitència dins d'una cova encara més petita que la seva, però que només sortia a fora un cop cada deu anys i per això encara no el coneixia. Després el diable li ensenyà la seva cova, on només faltava la creu. En adonar-se'n fra Garí, el diable li respongué que les imatges i creus costaven diners, i que ell no en tenia. D'aquesta manera, amb un to dolç i captivador el diable anà convencent un sorprès fra Garí i es guanyà la seva confiança. A partir d'aquell dia, un admirat fra Garí prengué el fals anacoreta com el seu mestre. Totes les tardes l'anava a veure per tal d'explicar-li els seus dubtes i tot el que pensava. El diable feia tot el possible per temptar i crear dubtes en fra Garí, la virtut del qual flaquejava algunes vegades. Amb tot, la fe de fra Garí era molt sòlida i els malignes esforços del fals mestre no bastaves per anihilar-la.
Per això, el diable ordí un altre parany. Decidí introduir un dimoniot en el cos d'una donzella, de nom Riquilda, filla del comte Guifrè el Pilós. Riquilda es trobava aleshores al palau de Valldaura, a punt de vestir-se per anar a l'església. Tenia la finestra oberta i a través d'ella entraven i sortien els ocells. De sobte penetrà en la cambra un merlot que s'acostà a la jove i li piulà dolçament, cosa que li provocà estranyes sensacions. Com si estigués hipnotitzada, Riquilda es mirà al mirall i es veié més bella del que mai s'havia imaginat. Així, la noia s'afanyà a guarnir-se amb joies i collars que no s'havia posat mai, de forma que es va treure la creu beneïda que portava des que va néixer. En aquest mateix moment caigué a terra i vociferà terribles crits.
La comtessa entrà a la cambra i hi trobà la seva filla pàl.lida i recargolada de dolor. Avisà un metge, el qual, després d'inspeccionar la jove, declarà que la medicina no hi podia fer res, car tenia un dimoni al cos. Amoïnada, la comtessa lliurà aleshores Riquilda a un sacerdot per tal que l'exorcitzés; però com més resava el sacerdot, més enfurismada es mostrava Riquilda i més tronava la seva veu:
                

No me n'aniré d'aquí,

fins que me'n tregui fra Garí,

penitent que viu amagat,

a la muntanya de Montserrat.

En sentir aquelles paraules, el comte Guifé ordenà immediatament que s'organitzés una expedició a Montserrat perquè fra Garí li tragués el dimoni del cos. Acompanyat d'un llarg seguici, en un capvespre el comte es va presentar amb la seva filla Riquilda, lligada sobre un cavall, davant de la cova de fra Garí. Aquest va interrompre les seves meditacions per escoltar la dissort que afligia el comte. Acte seguit, fra Garí resà en silenci i, al cap de poc temps, el diable abandonà el cos de la noia.
El comte i tot el seu seguici restaven meravellats. Tanmateix, Guifré temia que la desaparició del dimoni no hagués estat definitiva, amb el perill que el cos de la seva filla tornés a ser envaït pel maligne un cop de volta a Barcelona. Per això, el comte suplicà al penitent que admetés uns quants dies la companyia de la seva filla per assegurar la seva salvació del diable. En va protestà fra Garí i, finalment, acceptà el desig del comte d'allotjar Riquilda durant nou dies.
Fra Garí se sentia estrany, insegur d'ell mateix. A més, no podia deixar sola la noia per temor del retorn del dimoni. En veure que la temptació envaïa els seus pensaments, fra Garí anà a buscar consell al fals ermità; però el diable, en comptes d'apaivagar-lo, més enardia els seus pensaments. Vençut per la temptació, fra Garí forçà a la noia i caigué en pecat. Horroritzat, confessà la seva execrable acció al seu veí. El diable, dissimulant la seva pèrfida alegria, li aconsellà que la millor cosa que podia fer era desfer-se de la noia i, seguidament, li lliurà un ganivet.
Morta la donzella, fra Garí se la va carregar a coll i l'enterrà en una petita esplanada. Quan hagué fet l'última paletada de terra, el fals ermità es mostrà com el que era, esclafint una sorollosa riallada que retronà en tota la muntanya. Fra Garí comprengué aleshores que havia estat la víctima d'un engany del maligne. Caigué a terra, sobre la tomba de Riquilda, plorant desesperadament, alhora que la campana de Sant Iscle tacava a morts.
Fra Garí baixà aquella mateixa nit al Bruc per tal de trobar a la bruixa. Només ella podia tornar la vida a la jove Riquilda. Ell però sabia que el favor no seria pas a canvi de res i després d'explicar-li tot, la bruixa li digué:
   - Com una bèstia has pecat, com una bèstia has de transformar-te. Torna a Montserrat, camina sempre de mans a terra. No et rentis mai més ni toquis aigua si no és per beure. No diguis mai més paraules, perquè les bèsties tampoc no enraonen. Menja herbes i arrels de la muntanya. No et posis al damunt cap fil de roba, rep del tot els raigs de sol i la humitat de la serena. Fuig i esquiva el tracte de la gent. No miris mai al cel, perquè no n'ets digne.
Jo tornaré la vida a Riquilda i tu et convertiràs en Porc Senglar fins que una noia de tu s'enamori.

Text extret del llibre: Llegendes de Montserrat, de Josep Albert Planes Ball